EL POEMA

 

No vull parlar-te de flors ni de cap

vers en concret, malgrat haver estat

parit amb una rosa -talment tu,

arrelada en la sang.

Si de cas, l’ompliria de tendresa,

de imatges de la teva orografia

voltant-me els corriols de la memòria.

 

Parlem-n’he doncs tu i jo, junts, dolçament,

de l’enfilall de síl.labes comptades

pessigollant-te els ulls:

Poema, pell de paper pigallada

de lletres i quimeres, blanca i nua.

Carícia vestida de paraula.

Mirall cercant la imatge en qui l’escolta. Tu.

 

És també el magatzem on s’hi amunteguen

esborranys d’un mateix, aquells projectes

d’home que, no saps gaire bé el perquè,

no has arribat mai a ser plenament.

 

Bé, i em preguntaràs per les raons

de tanta xerrameca a mig camí

entre el pur desgavell i la metáfora.

Sincerament, no trobo cap resposta

persuasiva, més que l’argument

-cert, malgrat tot- de saberme abocat

en el balcó on tu ets els verds i els blaus de l’aire.

 

Ricard Monforte 0405